En agraïment a...

...tots aquells bloggers que diariament, setmanalment, mensualment, bimensualment, anualment o un cop en la vida han compartit amb la resta de la blogesfera els seus coneixements, o les seves troballes!!!

I direu, a que ve això ara???

Doncs això ve arrel de la Marató de Telaria, és increïble la quantitat de coneixements que des de diversos blogs s'estan compartint. Una passada!!! 

Està sent una marató impregnada de generositat!!! Perquè només aquell que ha intentat portar al dia un blog sap la feinada que això suposa, i si que és cert que hi ha moltíssima gent que ho fa amb fins comercials però també n'hi ha molta d'altra que l'únic que volen es compartir, donar i rebre i ho fan de manera totalment desinteressada i això és molt lluable.

Doncs res, que jo soc de poques paraules escrites, des d'aquí:

MIL GRÀCIES A TOTS I TOTES PER LA FEINA BEN FETA!!!

HEM TREC EL BARRET I EM RENDEIXO ALS VOSTRES PEUS!!!

Salut!

La meva amiga Zebra

Doncs resulta que des que m'he reincorporat a la feina, cada dia m'acompanya la meva amiga Zebra. És una amiga molt especial, tan especial com pot arribar a ser una nevereta. Dins d'ella guarda molt curosament el meu amic tirallets, aquell que m'ajuda a extreure'm la llet, i la llet que m'he extret que l'endemà, barrejada amb uns quants cereals, alimentarà per esmorzar a la meva petita puça. 

La Ibet va començar anar a la llar amb 5 mesets acabats de fer, vam mantenir la lactància exclusiva fins als 6 mesets, aleshores vam introduïr els cereals per esmorzar.

Ara, amb 8 mesets, menja gairebé de tot, sencer i triturat i quan és amb mí majoritàriament segueix prenent teta. 

Amb això vull dir que SÍ que és possible tornar a la feina i mantenir la lactància, ara bé, requereix un petit esforç, però que d'aquest esforç en sortim tots més que beneficiats.

Podria deixar de treure'm la llet i donar-li els cereals amb llet de fòrmula, però perquè comprar llet si jo en tinc de sobres???

Espero poder tenir amb ella una lactància llarrrrrrrga i gratificant com la que he tingut amb el Martí!

Salut!!!

I és que des d'un any ençà a casa les coses han canviat força:

* Hem baixat a viure al poble on el Martí va escola, i no sabeu com enyoro Senan!!!

* Som un més a la família, la Ibet ens te captivats!!!

* L'Angel comença una nova etapa en l'àmbit laboral, ens en sortirem, sí i tant!!!

* I jo en aquests moments divago laboralment parlant i una mica a l'espectativa de com es va desencadenant tot.

Uffff, vertígen quan hi penso!!! però aquestes alçades ja hi estem força adaptats, però jo enyoro Senan!!!

Salut,

Sant Tornem-hi

Doncs apa, i és que acumulant maternitat, alletament i vacances he pogut estirar fins aquí, fins a 5 mesets inolvidables i intensos que he viscut amb la meva petita puça.

Ara toca tornada a la normalitat, a la rutina diaria, i la veritat és que es fa dur, pero ser que la deixo en les millors mans del mon mundial, la meva estimada Mercè ser que la cuidarà tant o més que la mama.

Després del naixement del Martí, vaig pensar que pot ser si mai tenia un altre fill/a les coses haurien evolucionat en tema permisos maternitat i conciliació familiar, pero tristament em temo que la cosa cada vegada va a pitjor.

Ara estic negociant horaris, a veure si m'ho puc convinar per fer unes hores d'oficina i les altres des de casa, espero arribar a un acord.

Bé, això sí, la meva nena va d'estrena, durant aquests dies he tingut temps de fer una de les coses que més m'agrada que és cosir, i com no una bosseta per a les seves coses no podia faltar.

 És molt senzilla de fer. A veure si trobo el moment i m'entretinc a explicar-ho.

Salut!

Carpe Diem

TocToc

ja tinc 24 setmanes de vida, soc una nena, una princeseta bonica i em dic Ibet. La mema mama està molt bé, uns quants cops al dia l'hi pico a la panxeta perquè sàpiga que jo també estic bé, noto el seu sospir i l'escalfó de la seva maneta com m'ho agraeix, el meu pare no hi cap de content i el meu germanet Martí tot el dia em canta, m'envia petons i em diu cosetes. Aquesta és la família que he triat, segur que seré una nena molt feliç.

Ser que ben aviat podré notar l'escalfor dels vostres braços. De monent us envio un petó intrauterí.

Ibet

Aparences

Ahir a la tarda quan arribavem al parc, s'atansen un nen i una nena, uns 5-6 anys, on erem nosaltres:

- nen: aquest nen (mirant al Martí) no el coneixem
- nena: i mira la seva mare està supergorda (i es va mirar al Martí amb cara de pena)

Sí que és cert que em sobren uns quilets i la veritat és que el comentari em rellisca bastant, jo em trobo bé i em sento bé i per a mi és el que importa. El meu cos és fruit del pas del temps, de la meva maternitat i de com em sento en cada moment, i ja fa temps que he aprés a conviure amb això, si m'aprimo està bé i si m'engreixo doncs també. Jo menjo bé, menjo sá, a temporades més a temporades menys, això ho marca el meu cos, el que necessito en cada moment. Que diguem, no m'amarga la vida.

El que em fa, pena, mal, llàstima i m'importa és veure com una nena tan petita dóna tal importància al físic d'una persona, quina mena d'educació i valors l'hi deuen transmetre a casa seva? en quin ambient de superficialitat deu viure?

De veritat que em va deixar KO. Aquella cara de pena amb la que es va mirar al Martí, pensant: "tens una mare supergorda", em va deixar KO.

I és que n'hi ha per reflexionar, reflexionar en cada moment que és el que transmetem als nostres fills amb els nostres actes i comentaris i de quina manera els influïm a l'hora de relacionar-se amb la resta.

La il.lusió...

...important no deixar-la escapar. Així de bé ho canten la Julieta Venegas i la Marisa Monte.

Ilusion

Uma vez eu tive uma ilusão
E não soube o que fazer
Não soube o que fazer
Com ela
Não soube o que fazer
E ela se foi
Porque eu a deixei
Por que eu a deixei?
Não sei
Eu só sei que ela se foi

Mi corazón desde entonces
La llora diario
No portão
Por ella no supe que hacer
y se me fue
Porque la deje
¿Por que la deje?
No sé
Solo sé que se me fue

Sei que tudo o que eu queria
Deixei tudo o que eu queria
Porque não me deixei tentar
Vivê-la feliz

É a ilusão de que volte
O que me faça feliz
Faça viver

Por ella no supe que hacer
Y se me fue
Porque la deje
¿Por que la deje?
No sé
Solo sé que se me fue

Sei que tudo o que eu queria
Deixei tudo o que eu queria
Porque não me deixei tentar
Viver-la feliz

Sei que tudo o que eu queria
Deixei tudo o que eu queria
Porque no me dejo
Tratar de ser la feliz

Porque la deje
¿Por que la deje?
No sé
Solo sé que se me fue

 

S'encen una estrelleta al cel

A la primavera pensàvem acurracar-te als nostres braços
però has decidit quedar-te amb la tardor.
Has passat fugaz per les nostres vides
però has deixat petja forta als nostres cors.
Avui neix una nova estrelleta,
al cel blau i net de Senan.

Ampliem família!

I mentres els dies s'escurssen i el fred arriba tu creixeràs dins meu a raser de la imtemperia per nèixer amb força quan tornarà la primavera, junt amb les flors de colors i el cant dels ocells.

Sobre la mort i els nens

I segueixo amb aquest tema perquè des de divendres passat que a casa ha esdevingut recorrent arrel de la mort d'un gos del poble "el Pelut".

Sovint, llegint algún article sobre com explicar la mort als nens o bé altres mares qüestionant-se com fer-ho amb els seus fills, havia pensat que com m'ensortiria amb el Martí quan ens trobéssim en aquesta mateixa tessitura.

La veritat és que ha estat senzill, tan senzill com explicar-l'hi la veritat, no menti'l, al cap i a la fi la mort forma part de la vida, igual que el nèixer i l'envellir. Cada etapa és bonica i morir, si has pogut tenir una vida més o menys plena i estàs tranquil amb tu mateix, doncs també ho ha de ser. És el nostre cicle vital.

I ja no entro en el cas de malalties i demés que em posaria en terra de ningú, i aquestes sí que cadascú les porta com pot.

Ho podem vestir amb metáfores més o menys il.lustratives però sempre amb la paraula mort al davant. Crec que els nens han d'apendre a conviure amb aquesta, l'han d'entendre d'una forma naturalitzada i normalitzada.

De petita vaig veure morir el meu avi, l'avi d'algún amic, algún familiar. De més joveneta em va impactar el suïcidi d'un bon amic i creieu que he tardat anys en entendre-ho, i de més gran la mort de la meva avia per la qual vaig plorar mars de llàgrimes i em vaig resistir a creure que això podia passar, la del meu altre avi, i la de l'Edu.

I de totes elles el que n'he tret és que la mort arriba quan arriba, i que és l'únic en la vida que no té solució.

I que ens queda? viure-ho amb resignació? doncs no! crec que el que hem d'apendre és a conviure amb ella i entendre que forma part del nostre cicle vital i que és aquesta la manera com ho hem de transmetre als nostres fills, decorant-ho més o menys però la mort és quelcom que s'ha de normalizar ja que d'aquesta no ens n'escaparem mai.

Salut

De la Terra al Cel.

Lamentablement el divendres ens va deixar la Diana alies "Pelut", l'estimada amiga de la Kika. I estem parlant de gossos, però de gossos amb sentiments.

Com cada matí la Diana geia a la fresca tota espatarrada a la carretera, sovint erem nosaltres qui ens haviem de desviar per esquivar-la, total el ferm és ample i ella hi estava tan bé aquí. Però els de fora això no ho saben i malauradament divendres matí mentre geia a la fresca un cotxe la va atropellar, va tenir prou esma per arribar fins a casa del Ramon i la Rosa però allà s'hi va ajocar com un pollet on hi deixar el cos i alliberà l'ànima fins al cel.

I així mateix és com l'hi expliquem al Martí quan ens pregunta pel Pelut, i que l'hi ha passat i que a on ha anat.

I de tot això ha sortit l'interès per la mort, fins preguntar aquest matí:

"Mama, tu també marxaràs al cel?"

"Doncs sí fillet, quan em faci velleta, així com neixem ens fem vellets i ens morim i anem al cel, però per això encara falta molt de temps, som molt joves i ens queden moltes coses per fer i per viure"

I mentre li deia aquestes paraules he recordat a tots aquells que mai han arribat a vellets, que ens han deixat a mig camí i de com poden canviar les coses d'un dia per l'altre i de lo febles que som davant la vida. Sobretot de l'Edu, vam passar per un procés paral.lel,  no comparable en greuge, en el que jo m'he quedat a la Terra i tu has marxat al Cel però al meu cor sempre hi seràs present. Part de la meva força te la dec a tu!

Amics, ens veiem al Cel i la Terra!

Salut!

El que esperem com a pares

I és que ahir llegia a la pàgina de jugar i jugar una entrevista a dos creadors de joguines. Una de les preguntes que els feien era que anelàven pels seus fills i la seva resposta era la següent:

Que cregui en sí mateix i en la seva força.
Que sigui curiós, amb ganes de descobrir coses noves.
Que sigui valent per emprendre les seves pròpies aventures.
Que sigui conscient de les seves pròpies arrels.
Que sigui tolerant amb les diverses maneres de pensar i de viure.
Que tingui coratge i força per a mantenir i viure les seves pròpies idees!

I vaig recordor un comentari que va fer fa uns anys la meva mare sopant amb uns amics, quan el meu germà es va independitzar i ella i el meu pare es van quedar de nou tots dos sols a casa, després de 26 anys de conviure amb nosaltres, un dels amics l'hi va dir:

"ostres, debeu estar ben tristos tots dos sols, els pares voldríem que els fills no marxèssin de casa i quina por de que no s'ensurtin" i ma mare l'hi va contestar:

"No hi ha millor recompensa per una mare com veure com els seus fills aixequen el vol i davant qualsevol entrebanc son capaços de buscar solucions sense haver de recòrrer a nosaltres, com lluiten pels seus petits somnis i com s'aixequen amb més força de qualsevol ensopegada, això me n'orgulleix i em reafirme la feina ben feta durant tots aquests anys, per molt que ens pesi els fills no son nostres, son del món" 

Sense cap mena de dubte això és el que intentem transmetre a casa, bàsicament donar les eines necessàries amb amor i respecte perquè algún dia el Martí pugui aixecar el vol amb tota seguretat de que serà capaç de fer tot allò que es proposi, salvar els entrebancs i sortir-ne amb més força.

Salut!

Energia en moviment - El meu mantra

PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!PIS VENUT!

Moltes coses començades i cap d'acabada...

...doncs això és el que algú em deia el dissabte! i sí és cert, tinc un munt de projectes en ment, de coses a fer, maneres que vull deixar i d'altres que m'agradari incorporar en la meva vida.

Però sovint penso: i per on començo? d'on trec el temps? com ho faig? algú m'hi acompanya? ho podré fer sola?

Hi ha una cosa que em paralitza del tot, és el que encara ens queda allà d'on vam marxar, allò que tothom deia que s'havia de tenir en propietat, encara que fos hipotecant tota la teva vida: un pis. Mai hauria pensat que una propietat inmoble em podria arribar a paralitzar tant, que em pendria tanta llibertat de decisió i que em privaria, en certa manera, de seguir evolucionant i caminant el meu camí.

I és que ara ja farà tres anys que vam fer el salt, que vam decidir canviar de vida i jo necessito fer un nou pas. Sí és cert, segurament ara vivim molt millor del que ho hauriem fet si ens haguèssim quedat a la gran ciutat.

Aquest cap de setmana tenim un parell de visites, espero que una d'elles sigui ja la definitiva, que ens poguem treure aquesta cadena que ens paralitza i poder-nos sentir lliures per a pendre les decisions pertinents per a poder fer aquest pas tan important.

Llenço el meu mantra, el que últimament m'acompanya a tot arreu: "PIS VENUT-PIS VENUT"

Salut!

Fa temps que em rondava pel cap i avui m'he decidit

Doncs això, no se si per mandra o manca de temps o totes dues coses a la vegada, després d'un any al final m'he decidit d'escriure el bloc.

Perquè avui???, doncs avui és el meu aniversari i faig 33 anys, sisis!!! 33 anys de joventud acumulada, d'experiències viscudes, bones i de no tan bones, però de tot se n'aprèn..

L'última d'elles la de tornar a començar de nou, en un lloc nou, una feina nova i una nova vida als braços, el Martí.

Va ser el setembre de 2007 quan ja farts de les aglomeracions de la gran ciutat vam decidir marxar d'aquesta i buscar-nos la vida a un lloc on poguèssim viure sense pausa però sense presa.

Buscant, buscant l'Àngel ràpid va trobar feina i això ens va donar l'empenta definitiva. La decisió estava presa i era ferma. Un més després, sorpresa esperàvem el nostre primer fill, el Martí, així que a l'aventura se n'afegia un altre.

Definitivament el 25 de juliol del 2.008 ens instal.làvem a Senan, poblet pintoresc de 58 habitants censats situat a la Conca de Barberà ja tocant a l'Urgell. Aquest dia el recordo com si fos ara mateix, molta emoció i una molt bona rebuda per part de tot el poble, però a la tarda al marxar els meus pares cap a casa i al tancar la porta amb el Martí a braços...ufff quin fart de plorar em vaig fer, ara si que anava de debó, ens hi quedàvem tots tres i ningú més, començava l'aventura NeoRural.