5 anys de Martí

TocToc

ja tinc 24 setmanes de vida, soc una nena, una princeseta bonica i em dic Ibet. La mema mama està molt bé, uns quants cops al dia l'hi pico a la panxeta perquè sàpiga que jo també estic bé, noto el seu sospir i l'escalfó de la seva maneta com m'ho agraeix, el meu pare no hi cap de content i el meu germanet Martí tot el dia em canta, m'envia petons i em diu cosetes. Aquesta és la família que he triat, segur que seré una nena molt feliç.

Ser que ben aviat podré notar l'escalfor dels vostres braços. De monent us envio un petó intrauterí.

Ibet

Aparences

Ahir a la tarda quan arribavem al parc, s'atansen un nen i una nena, uns 5-6 anys, on erem nosaltres:

- nen: aquest nen (mirant al Martí) no el coneixem
- nena: i mira la seva mare està supergorda (i es va mirar al Martí amb cara de pena)

Sí que és cert que em sobren uns quilets i la veritat és que el comentari em rellisca bastant, jo em trobo bé i em sento bé i per a mi és el que importa. El meu cos és fruit del pas del temps, de la meva maternitat i de com em sento en cada moment, i ja fa temps que he aprés a conviure amb això, si m'aprimo està bé i si m'engreixo doncs també. Jo menjo bé, menjo sá, a temporades més a temporades menys, això ho marca el meu cos, el que necessito en cada moment. Que diguem, no m'amarga la vida.

El que em fa, pena, mal, llàstima i m'importa és veure com una nena tan petita dóna tal importància al físic d'una persona, quina mena d'educació i valors l'hi deuen transmetre a casa seva? en quin ambient de superficialitat deu viure?

De veritat que em va deixar KO. Aquella cara de pena amb la que es va mirar al Martí, pensant: "tens una mare supergorda", em va deixar KO.

I és que n'hi ha per reflexionar, reflexionar en cada moment que és el que transmetem als nostres fills amb els nostres actes i comentaris i de quina manera els influïm a l'hora de relacionar-se amb la resta.

Assolint reptes

Pedalant, pedalant, sempre endavant

Pedalant, pedalant anem per Senan.

Repte assolit! Mama, treiem les rodetes de la bici de pedals?

Doncs dit i fet!

Fins ara anàvem combinant la bici de fusta sense pedals, amb el patinet i la bici de pedals amb rodetes, últimament gairebé sempre anava amb la bici de fusta sense pedals. Fa dies que baixava el carrer de casa com ell diu "a tota merda" amb les cames alçades, així que el sentit de l'equilibri el tenia totalment assolit. Algun dia haviem fet la proba amb la bici de pedals però tornava a demanar les rodetes, la deixava al garatge i tornava a la de fusta, i jo em mossegava la llengua i pensava "tio però si ho tens totalment controlat", però no era jo qui ho havia de tenir clar sino ell. Vet aquí, tot i la impaciència dels adults, la importància de respectar els seus ritmes, que tot arriba!

Ostres, el meu Martí amb bicicleta sense rodes! que gran que es fa!

Salut i bona Pasqua a tots!

El que esperem com a pares

I és que ahir llegia a la pàgina de jugar i jugar una entrevista a dos creadors de joguines. Una de les preguntes que els feien era que anelàven pels seus fills i la seva resposta era la següent:

Que cregui en sí mateix i en la seva força.
Que sigui curiós, amb ganes de descobrir coses noves.
Que sigui valent per emprendre les seves pròpies aventures.
Que sigui conscient de les seves pròpies arrels.
Que sigui tolerant amb les diverses maneres de pensar i de viure.
Que tingui coratge i força per a mantenir i viure les seves pròpies idees!

I vaig recordor un comentari que va fer fa uns anys la meva mare sopant amb uns amics, quan el meu germà es va independitzar i ella i el meu pare es van quedar de nou tots dos sols a casa, després de 26 anys de conviure amb nosaltres, un dels amics l'hi va dir:

"ostres, debeu estar ben tristos tots dos sols, els pares voldríem que els fills no marxèssin de casa i quina por de que no s'ensurtin" i ma mare l'hi va contestar:

"No hi ha millor recompensa per una mare com veure com els seus fills aixequen el vol i davant qualsevol entrebanc son capaços de buscar solucions sense haver de recòrrer a nosaltres, com lluiten pels seus petits somnis i com s'aixequen amb més força de qualsevol ensopegada, això me n'orgulleix i em reafirme la feina ben feta durant tots aquests anys, per molt que ens pesi els fills no son nostres, son del món" 

Sense cap mena de dubte això és el que intentem transmetre a casa, bàsicament donar les eines necessàries amb amor i respecte perquè algún dia el Martí pugui aixecar el vol amb tota seguretat de que serà capaç de fer tot allò que es proposi, salvar els entrebancs i sortir-ne amb més força.

Salut!

...i com ens vestim...

...doncs fot una calor que torra i després d'haver passat l'hivern en samarreta i amb prou feines un forro polar el meu estimat fill Martí ha decidit no fer canvi d'armari.

Cada matí treiem de l'armari uns pantalonets curts, samarreta màniga curta o tirants i les sandàlies i cada matí tenim la mateixa història: "jo vull samarreta màniga llarga de l'spiderman, pantaló llarg i botes de muntanya..."i apa a mi ja m'agafa la sofocada.

I és que està molt bé això de triar la roba que ens posem però entre poc i massa. Així que al final hem decidit: donar unes vacances a les botes de muntanya i a la samarreta de l'Spiderman, el destí: el Pol Nord. Ens han dit que tornaran al setembre! Doncs no res, que tingueu unes bones vacances i records als ossos polars i als pingüins i a les foques...i a tots!

Salut!

Sobre criança de Cavalls, Gossos, Periquitos, Monos...

...o qualsevol altre animal i perquè no: els nens també els hi podriem incloure.


I és que aquest matí llegia a "Criatures.cat" el següent article escrit per Elisenda Roca:

S'aixeca el teló...i es veuen uns cavalls

i no he pogut evitar establir paral.lelismes amb la criança dels nens.

Per si algú ho havia perdut de vista: "ELS NENS TAMBÉ SON ANIMALETS, sísí CADELLS HUMANS.

A mode de resum, parla del Projecte Miranda, una fundació sense ànim de lucre que es dedica a la cria i cura de cavalls en llibertat.

Us preguntareu, i que te d'especial? doncs te d'especial que ho fan des de la besant natural. És a dir parteixen de la manera encestral com els cavalls viuen, es relacionen, el que mengen, com es comuniquen, com es senten.

I diu:

Des del Projecte Miranda, ens expliquen que:
El cavall és un animal gregari. Fa milers d’anys que els cavalls viuen en ramat establint profunds i complexos vincles entre ells i “treballant en equip” per a poder sobreviure. El cavall odia viure sol. S’hi acostuma? Igual que nosaltres ens podríem acostumar a viure a la presó…
El cavall és un animal claustrofòbic. Necessita molt espai per pasturar, per pair, per jugar, per establir vincles amb un cavall nou, per fugir corrent dels depredadors. Ara ja no hi ha depredadors? Aquesta necessitat ja forma part de la seva essència. Aparcar un cavall en un “box” és com posar un dofí en una banyera.
La palla no aporta cap nutrient al cavall. La matèria seca lignificada els costa molt de digerir i moltes vegades és  causant de còlics. Si a sobre els donem molt pinso (aliment que al cavall també li costa de digerir) incrementem molt el risc de còlic. Els còlics poden causar la mort del cavall. Que els cavalls mengin palla és com que nosaltres mengem cartró. Atipa però no alimenta. Els cavalls de Miranda pasturen gairebé tot l’any en prats naturals i no depenen de l’home per alimentar-se. Només els suplementen amb fenc durant els quatre mesos de neu.
El cavall és un animal de presa. Ells ens veuen com a possibles depredadors i per això ens tenen por. Si ens comuniquem amb ells utilitzant els seus codis i ens mantenim centrats i relaxats podrem eliminar notablement la seva por i establir-hi forts vincles de confiança.
El cavall és un animal molt sensible. La part emocional del cervell d’un cavall és enorme i la seva gran sensibilitat el fa també vulnerable al patiment. La boca del cavall és altament sensible i posar-hi un ferro no els hi és gens agradable. Si a sobre el genet no és expert i delicat els hi és encara més estressant i dolorós. El ferro pot causar trastorns respiratoris al cavall, i també poden originar altres tipus d’alteracions més greus.

 I dic:

No hi veieu cap similitud en com hauria de ser la criança dels nostres fills i el dia a dia dels adults i resta de la humanitat?

 Salut!

Control d'esfinters

Doncs sí ha arribat el moment, avui el Martí ha decidit que el bolqué me'l posés jo. No hi ha hagut manera així que l'hem canviat per uns calçotets.

Jo estic acollonida, i us preguntareu, perquè? doncs perquè avisa quan ja s'ho ha fet, mai abans de fer-ho. Si intentes asseure'l al WC o a l'orinal no ho vol, l'hi agrada fer-ho al terra!

I és que vas llegin literatura varia sobre el control d'esfinters i jo a ell no el veig preparat. Pot ser subestimo les seves possibilitats, pot ser en realitat està molt més madur del que nosaltres pensem.

Al final hem decidit treure-li el bolqué i a veure que passa. Ja us dit, pot ser ens emportem una grata sorpresa, segurament ens donarà una gran lliçò de maduresa i seguretat en ell mateix.

Salut