Aparences
Ahir a la tarda quan arribavem al parc, s'atansen un nen i una nena, uns 5-6 anys, on erem nosaltres:
- nen: aquest nen (mirant al Martí) no el coneixem
- nena: i mira la seva mare està supergorda (i es va mirar al Martí amb cara de pena)
Sí que és cert que em sobren uns quilets i la veritat és que el comentari em rellisca bastant, jo em trobo bé i em sento bé i per a mi és el que importa. El meu cos és fruit del pas del temps, de la meva maternitat i de com em sento en cada moment, i ja fa temps que he aprés a conviure amb això, si m'aprimo està bé i si m'engreixo doncs també. Jo menjo bé, menjo sá, a temporades més a temporades menys, això ho marca el meu cos, el que necessito en cada moment. Que diguem, no m'amarga la vida.
El que em fa, pena, mal, llàstima i m'importa és veure com una nena tan petita dóna tal importància al físic d'una persona, quina mena d'educació i valors l'hi deuen transmetre a casa seva? en quin ambient de superficialitat deu viure?
De veritat que em va deixar KO. Aquella cara de pena amb la que es va mirar al Martí, pensant: "tens una mare supergorda", em va deixar KO.
I és que n'hi ha per reflexionar, reflexionar en cada moment que és el que transmetem als nostres fills amb els nostres actes i comentaris i de quina manera els influïm a l'hora de relacionar-se amb la resta.
A mí també m'hagués sorprés... el peque ni se sorprén quan veu una persona de color, ni ha fet mai cap comentari al respecte, encara menys si una persona és més o menys prima...
ResponEliminaPerò no sé jo què passarà quan comenci l'escola, perquè allà hi haurà nens educats de moltes maneres diferents i amb diferents valors :-(
Panti, a nosaltres ens passa el mateix. De fet el MArtí es va quedar amb cara de no entendre el que la nena deia però sí que es va quedar en que no era una cosa positiva. De fet em va preguntar: " i jo mama?".
EliminaNosaltres sempre hem intentat no influenciar en la seva tria d'amics, sí ell hi juga content i s'hi troba bé doncs ja està bé. Però és que últimamanet i arrel de l'escola ens estem trobant en situacions que no ens agraden i la veritat és que des de casa ens està costant força gestionar, sobretot les que fan referència a la seva persona. Panti, els nostres fills son diferents, han estat educats d'una manera poc convencional, poc conductivista, els hem deixat fer, els hem deixat ser, els hem tingut en compte i tenen la seva pròpia personalitat i parer de les coses i sembla ser que això per a la majoria de la societat és un problema, els molesta.
Nosaltres tenim claríssim quina és l'educació que volem pel nostre fill, el que hem fa por és que a ell en algún moment el facin sentir acomplexat de ser com és i deixi de valorar-se i la seva autoestima es mini i quedi supeditat als altres. Una vegada una amiga em deia que el seu fill l'hi deia "perquè no puc tenir uns pares normals?", "perque jo no puc ser com els altres nens?"
La veritat és que és un tema complicat.
Un petonàs bonica
QUé mal genio se me ha puesto y qué reflexión tan buena haces! Hay veces que nos gustaría vivir aisladas en una burbuja, verdad? Tenéis razón, nuestra forma de educar muchas veces no coincide con los stándar y muchas veces nos tenemos que enfrentar a situaciones que no nos gustan nada; a mí me da la sensación de que la sociedad a veces va por un lado y yo por otro, muchas veces veo que no encajo en esta sociedad actual... ¡por eso vivo algo aislada, jaja!
ResponEliminaUn besico guapa!
La verdad es que salirse del rebaño es lo que tiene.
Eliminaahhh, será por eso que yo también me marché dónde diós perdió la alpargata. JAJAJA!! Lo que me da a mí que yo soy bastante más gregaria que tu y necesito mismomentos sociales como el agua que bebo.