Sobre la mort i els nens

I segueixo amb aquest tema perquè des de divendres passat que a casa ha esdevingut recorrent arrel de la mort d'un gos del poble "el Pelut".

Sovint, llegint algún article sobre com explicar la mort als nens o bé altres mares qüestionant-se com fer-ho amb els seus fills, havia pensat que com m'ensortiria amb el Martí quan ens trobéssim en aquesta mateixa tessitura.

La veritat és que ha estat senzill, tan senzill com explicar-l'hi la veritat, no menti'l, al cap i a la fi la mort forma part de la vida, igual que el nèixer i l'envellir. Cada etapa és bonica i morir, si has pogut tenir una vida més o menys plena i estàs tranquil amb tu mateix, doncs també ho ha de ser. És el nostre cicle vital.

I ja no entro en el cas de malalties i demés que em posaria en terra de ningú, i aquestes sí que cadascú les porta com pot.

Ho podem vestir amb metáfores més o menys il.lustratives però sempre amb la paraula mort al davant. Crec que els nens han d'apendre a conviure amb aquesta, l'han d'entendre d'una forma naturalitzada i normalitzada.

De petita vaig veure morir el meu avi, l'avi d'algún amic, algún familiar. De més joveneta em va impactar el suïcidi d'un bon amic i creieu que he tardat anys en entendre-ho, i de més gran la mort de la meva avia per la qual vaig plorar mars de llàgrimes i em vaig resistir a creure que això podia passar, la del meu altre avi, i la de l'Edu.

I de totes elles el que n'he tret és que la mort arriba quan arriba, i que és l'únic en la vida que no té solució.

I que ens queda? viure-ho amb resignació? doncs no! crec que el que hem d'apendre és a conviure amb ella i entendre que forma part del nostre cicle vital i que és aquesta la manera com ho hem de transmetre als nostres fills, decorant-ho més o menys però la mort és quelcom que s'ha de normalizar ja que d'aquesta no ens n'escaparem mai.

Salut