El que esperem com a pares

I és que ahir llegia a la pàgina de jugar i jugar una entrevista a dos creadors de joguines. Una de les preguntes que els feien era que anelàven pels seus fills i la seva resposta era la següent:

Que cregui en sí mateix i en la seva força.
Que sigui curiós, amb ganes de descobrir coses noves.
Que sigui valent per emprendre les seves pròpies aventures.
Que sigui conscient de les seves pròpies arrels.
Que sigui tolerant amb les diverses maneres de pensar i de viure.
Que tingui coratge i força per a mantenir i viure les seves pròpies idees!

I vaig recordor un comentari que va fer fa uns anys la meva mare sopant amb uns amics, quan el meu germà es va independitzar i ella i el meu pare es van quedar de nou tots dos sols a casa, després de 26 anys de conviure amb nosaltres, un dels amics l'hi va dir:

"ostres, debeu estar ben tristos tots dos sols, els pares voldríem que els fills no marxèssin de casa i quina por de que no s'ensurtin" i ma mare l'hi va contestar:

"No hi ha millor recompensa per una mare com veure com els seus fills aixequen el vol i davant qualsevol entrebanc son capaços de buscar solucions sense haver de recòrrer a nosaltres, com lluiten pels seus petits somnis i com s'aixequen amb més força de qualsevol ensopegada, això me n'orgulleix i em reafirme la feina ben feta durant tots aquests anys, per molt que ens pesi els fills no son nostres, son del món" 

Sense cap mena de dubte això és el que intentem transmetre a casa, bàsicament donar les eines necessàries amb amor i respecte perquè algún dia el Martí pugui aixecar el vol amb tota seguretat de que serà capaç de fer tot allò que es proposi, salvar els entrebancs i sortir-ne amb més força.

Salut!